Des de 1933 fins a 1945, milers de quadres, escultures, mobles i altres peces van ser confiscades, sobretot a França, per ordre d'Adolf Hitler i Hermann Goering. Van ser saquejades 203 col·leccions particulars, 100.000 obres d'art, 500.000 mobles i un milió de llibres i manuscrits. 60 anys després, només s'han tornat als seus propietaris 26.000 peces.

Adolf Hitler es va interessar molt per l'art. En la seva joventut va voler ingressar dues vegades a l'Escola de Belles Arts de Viena, però no ho va aconseguir. Després ho va intentar a l'Escola d'Arquitectura, però tampoc ho va aconseguir.

L'interès de Hitler per l'art no va disminuir, tot i els seus fracassos acadèmics. Va dissenyar la bandera nazi i alguns dels uniformes que van portar els seus correligionaris, i a poc a poc va començar una col·lecció d'art. Abans de començar la guerra, va encarregar a diversos historiadors alemanys llistats d'obres que, una vegada conquerit el món, Alemanya podria reclamar. Així quan el Tercer Reich va envair Paris el 1940, tenia un grup de 60 persones –historiadors d'art, pèrits, experts, fotògrafs i administradors– que s'ocupaven només de l'espoliació. Aquest grup disposava de camions, gasolina i trens per fer els trasllats. En quatre anys van sortir 29 trens des de França fins a Alemanya. La història però, no era nova, perquè a totes les guerres s'ha tractat la cultura com un botí més.

Quan Hitler es va suïcidar, el 1945 al seu búnker de Berlín, l'únic desig que va deixar escrit en el seu testament fou que la seva col·lecció d'art servís per crear un museu. Hitler havia projectat de construir un museu d'art europeu a Linz, la ciutat austríaca on va créixer, i mostrar el millor de l'art de tots els temps. 

L'espoliació aplegava obres de tots els temps i de tota mena de pintors, encara que les que més interessaven Goering eren les dels pintors de l'Europa Central, inclosos els dels Països Baixos, que els nazis consideraven també germànics. L'art realitzat a partir de finals del segle XIX, l'art modern a partir de l'impressionisme, el que ells anomenaven "art degenerat", només servien com a material d'intercanvi. Les obres eren emmagatzemades, i els marxants col·laboracionistes francesos les anaven a veure, les seleccionaven i a canvi entregaven peces que a Goering li podien agradar. Fins i tot del que no li agradava, sempre es quedava amb les millors peces per poder-les canviar per altres del seu gust. 

En el marc de la Segona Guerra Mundial, els nazis no foren els únics en robar obres d'art. Els soviètics es van emportar mig milió d'obres d'art d'Europa de l'Est abans de conquerir Berlín. Diu Héctor Feliciano que avui en dia a l'Europa Occidental encara hi ha 100.000 obres robades que no se'n tornat. Diversos museus ja han tornat centenars d'obres, però d'altres, com el Reina Sofia de Madrid, encara tenen obra robada a les seves parets.
 

ACTIVITAT

- Héctor Feliciano, l'investigador del robatori d'obres d’art per part de l'Alemanya Nazi, diu, mi en broma mig seriosament, que si haguessin admès Hitler a l'Escola de Belles Art de Viena, el món s'hagués estalviat el nazisme. És a dir que Hitler s'hagués dedicat a d'altres activitats que no fossin organitzar un partit feixista i pujar al poder, etc. Què en penseu d'això? El nazisme va existir perquè va existir Hitler o hagués existit també sense Hitler? Feu un debat sobre el tema.

RESISTÈNCIA AL NAZISME I REPUBLICANS ESPANYOLS A LA FRANÇA OCUPADA

La resistència a l'ocupació alemanya a França va anar sorgint a mesura que els nazis van anar augmentant la repressió i a mesura que anaven creixent dubtes sobre la victòria final alemanya. Els anys 1942-43 marquen l'inici d'aquesta resistència amb una certa entitat. Els resistents eren antifeixistes, voluntaris, s'integraven en organitzacions febles i amb pocs mitjans. La diversitat ideològica fou evident, però els comunistes van marcar la pauta i van assumir la lluita armada, també sobre ells va recaure la repressió nazi.

Inicialment la resistència francesa es va plantejar difondre publicacions clandestines i organitzar rutes d'evasió de presoners fugits o pilots aliats que havien estat abatuts pels antiaeris alemanyes. Més tard, quan augmenta la confiança i els efectius, les activitats s’amplien: sabotatge de l'aparell productiu i militar, informació a l'exèrcit aliat sobre tropes i armament alemanys.

Un aspecte important de la resistència fou el suport que va rebre del Regne Unit i dels Estats Units, a través de dos organismes l'Special Operations Executive (britànic) i l'Office of Strategie Services (nordamericà). Es tractava d'entrenar i enviar agents (molt cinematogràfic, certament) als països ocupats per col·laborar amb la resistència. 

Un altre factor fou el paper de la BBC, amb la difusió de notícies que va permetre als habitants de l'Europa Occidental restar mínimament informats de la situació de la guerra en cada moment. 

La resistència fou important perquè va obligar els nazis a dedicar recursos militars al manteniment de l'ordre en els països ocupats quan més els necessitaven al front (1943-1945). Fou, també, un referent ètic davant la humiliació que els feixismes sotmetien Europa des de feia vint anys. 

Una forma de sortir d'aquests camps de concentració fou apuntar-se a les anomenades Companyies de Treballadors, que el govern francès va organitzar i que afectaven als homes estrangers d'entre a 18 i 47 anys. Era una mena de servei militar de pic i pala amb trets esclavistes. Entre 50.000 i 60.000 espanyols van treballar en la fortificació de la línia Maginot en la frontera amb Alemanya, en uns moments en que França temia seriosament la invasió. Un cop l'anacrònic exèrcit francès fou vençut i Hitler ocupà el nord i deixà el Midi per als col·laboracionistes de Pétain, França es convertí en una autèntica ratera per als republicans espanyols.

A mitjans de 1941, coincidint amb la invasió alemanya de la URSS, diversos grups de republicans espanyols s'integren en la resistència i són ben acollits pels francesos per la seva experiència en la lluita. Primer sabotejaran els aliments dels magatzems alemanys, més tard enquadrats en la FTP-MOI (Francotiradors i Partisans de la Mà d'Obra Immigrada), volaran ponts, assaltaran trens, destruiran línies telefòniques i atacaran patrulles alemanyes.

L'any 1943 la resistència que opera a París es desmantellada. El quadres més importants, entre ells un espanyol, són afusellats. Al centre i sud, però, s'incrementen els cops contra els nazis. Al maig de 1944, l'Agrupació de Guerrillers Espanyols va desplegar 10.000 persones per 31 departaments. Aquestes unitats feien emboscades, sabotejaven les vies de comunicació, feien cops econòmics, i atemptaven contra els alemanys. Per exemple, els espanyols estaran en primera línia en els combats de l'alliberament del departament de l'Ariège.

El públic que saludava les tropes de la Divisió Leclerc, que alliberaren Paris dels nazis, va poder veure un bon grapat de banderes republicanes espanyoles i diversos carros de combat batejats amb noms de la Guerra Civil d'Espanya: Guadalajara, Brunete o Ebro.
 

ACTIVITATS

1.- Per què França va actuar així amb els espanyols que fugien d'Espanya, l'any 1939?

2.- Molts espanyols resistents contra els nazis foren deportats a diversos camps de concentració. Feu un informe sobre els camps on foren enviats; les seves condicions de vida; els supervivents, etc.

3.- Quin element important aportaven els espanyols a la resistència francesa contra els nazis?

4.- Coneixeu altres moviments de resistència a exèrcits invasors de després de la Segona Guerra Mundial? Feu-ne una llista amb un comentari de cada situació.

BIBLIOGRAFIA Artola, Ricardo (1996). La Segunda Guerra Mundial. Madrid, Alianza Editorial. Libro de bolsillo núm. 1723 Carrión, Adriana. "Lladres totalitaris". Dominical de l'Avui.. 23 de gener de 2005. Exposició Art i poder. CCCB. Barcelona, 1996. Feliciano, Héctor (2004) El museo desaparecido. Destino. Pérez, Martín. "El museu dels nazis". Dominical de l'Avui. 23 de gener de 2005.  Serrano, Secundino (2005). La última gesta. Madrid. Aguilar.

 

1a PART:	Sinopsi-Fitxa	Activitats	Art i nazisme
2a PART:	El botí artístic	La Resistència	Bibliografia