França, 2 d'agost de 1944. Al final de l'ocupació alemanya, els nazis decideixen robar els quadres del Museu de la Jeu de Paume de Paris, per emportar-se'ls a Alemanya, abans que arribin els aliats a la ciutat. A partir d'aquí, començarà una acció trepidant en què la resistència francesa intentarà de totes les maneres possibles evitar que el tren marxi del país. Unes interpretacions excel·lents i una direcció magistral arrodoneixen un dels millors films sobre la Segona Guerra Mundial Una pel·lícula que ens posa sobre la pista d'un escàndol encara avui per resoldre: l'espoliació de milers d'obres d'art per part dels nazis, que un cop acabada la guerra no foren retornats als seus propietaris. Molts museus d'arreu del món (també d'Espanya) tenen quadres que foren confiscats per les tropes de Hitler i que mai han tornar al seu lloc de procedència. L'investigador porto-riqueny Héctor Feliciano ho ha posat al descobert, quaranta anys després de El tren, al seu llibre "El museu desaparecido" (Editorial Destino).

En un film ple d'al·licients, cal ressaltar la seqüència inicial, una seqüència on hi és molt present la influència de l'expressionisme alemany: el coronel alemany protagonista, Von Waldheim (un magnífic Paul Scolfield) observa els quadres en penombra. Després de parlar amb la responsable del museu, observem la importància que el director li dóna als quadres en uns plans on es marca amb tinta negra el nom dels pintors sobre les caixes on van embalen les obres d'art, fent servir magistralment l'obscuritat i la lluminositat perquè només es vegin les caixes i el nom dels artistes.

El tren se'ns presenta com un ésser viu, com un lloc on sempre es fa alguna cosa: es posa oli, es comprova qualsevol peça, es saboteja... Rodes, rails, vagons, mecanismes en funcionament amb plans molt llargs. El tren en tota el seu dinamisme i en tota la seva geometria creativa se'ns apareix com un element de gran riquesa cinematogràfica. De totes formes, Buster Keaton ja ens ho havia demostrat...


 

ACTIVITATS 

1.- Feu una sinopsi del film en unes quinze línies.

2.- Els grans protagonistes són Labiche i el coronel. Elaboreu un retrat psicològic dels dos personatges.

3.- Per què els resistents decideixen evitar l'espoliació del quadres?

4.- Els alemanys volen emportar-se els quadres perquè valen molt diners, però aquesta no és la motivació del coronel Von Waldheim. Què vol aconseguir ell?

5.- Rememoreu la història de Papà Boule, el vell maquinista. Què aconsegueix fer? Per què és assassinat?

6.- Per què la noia, Christine, protegeix Labiche? Què li havia passat al seu marit?

7.- Els ferroviaris que militen a la Resistència Francesa eviten, de manera molt enginyosa, que el tren carregat d'obres d'art creui la frontera amb Alemanya. Com ho fan?

8.- A continuació, els resistents provoquen un xoc massiu de trens per impedir la circulació per la via. Com reaccionen els alemanys?

9.- El coronel, furiós del cop de mà dels francesos, crida els seus homes i els diu que busquin Labiche. Diu: "És per aquí. S'esmunyirà però no perdrà de vista el tren. Ho sé." Què vol dir amb aquestes paraules?

10.- A la seqüència final, el coronel no vol fugir i es queda al costat del tren amb els quadres. Von Waldheim li ve a dir a Labiche que és un ignorant i que no sap apreciar l'art. Concretament diu: "Un quadre d'aquests per a vostè és com un collaret de perles per a un simi. La bellesa pertany a un home que l'aprecia." Labiche mira per un moment els civils que els nazis acaben d'xecutar i dispara contra el coronel. Què ens ve a dir aquesta seqüència?

ART  I  NAZISME

La política cultural de l'Alemanya nazi es basava en una combinació irracional de prejudicis racials, polítics i estètics. Les arts foren mobilitzades per proclamar els objectius ideològics de l'Estat nazi. Al setembre del 1933, sota el control del ministre de propaganda, Joseph Goebbels, s'establia la Cambra de Cultura del Reich. Era un requisit afiliar-s'hi si es pretenia obtenir un patrocini i un reconeixement públics. Després de certs dubtes inicials, la línia del partit s'endurí gradualment. A l'octubre del 1936, un cop celebrats el Jocs Olímpics i amb els visitants estrangers camí de retorn, es tancà la col·lecció d'art modern del Kronprinzenpalais, de Berlín, alhora que es retirava tot l'art modern dels museus alemanys. A la fi d'aquest any, Goebbels anunciava que la Cambra del Cultura del Reich havia quedat "del tot purgada de jueus."

Tot el que quedava fora dels patrons que marcava el règim nazi, i en especial l'expressionisme, el cubisme i l'abstracció omplia el capítol de l'anomenat per Goebbels "art degenerat". Dues exposicions que tingueren lloc a Berlín l'any 1937, confrontaven l'art modern, vilipendiat pels nazis, amb l'art "autènticament alemany". Mentre que l'exposició "Art degenerat" menyspreava el treball d'autors com Ernst Barlach, Max Beckmann, Oscar Kokoschka, Chagall, Kandinsky o Paul Klee, l'exposició "Gran art alemany" oferia visions ideals del nou ordre, incloent-hi molts paisatges i imatges del cos ari en forma de grup de família, pagès, soldat o atleta.

El govern nazi aprofità els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, com a instrument de propaganda per proclamar la categoria internacional, la capacitat organitzativa i el vigor físic de l'estat nazi, i per començar a anunciar l'èxit militar que esperaven obtenir als temps futurs. L'objectiu principal dels nazis consistia a refer el seu orgull nacional després de la derrota de la Primera Guerra Mundial i la humiliació del Tractat de Versalles. Aquesta intenció va ser evident en l'associació visible entre els terrenys esportius i els espais per a desfilades, l'estatuària heroica, el film sobre els Jocs realitzat per Leni Riefenstahl –de forma magistral, tot s'ha de dir– i un monument als alemanys caiguts en la Primera Guerra Mundial.

L'any 1938, a partir de l'enduriment de les restriccions del partit nazi, les opcions obertes als artistes moderns es limitaren encara més. N'hi ha que, com Kokoschka i Beckmann, se n'anaren a l'exili; d'altres, com ara Oskar Schlemmer i Emil Nolde, s'hi quedaren malgrat que se'ls prohibí d'exposar i, en alguns casos, de pintar i tot; fins i tot d'altres, bé per la seva "raça", per la seva religió o per les seves activitats polítiques, hagueren d'afegir-se a les fileres d'internats dels camps d'extermini.

Ja en plena invasió de Rússia, els grans dirigents nazis ambicionaven quedar-se els fons de l'Hermitage de Leningrad. A aquells "eslaus incultes", com deia Goebbels, se'ls havia de prendre sense contemplacions un dels grans dipòsits de l'art europeu, fins al punt que l'alt comandament alemany va dissenyar un pla per traslladar les obres a Berlín quan cedissin les defenses de la ciutat bàltica, defenses que mai es van rendir a la Wermacht.
 

ACTIVITATS

1.- Elaboreu una llista del pintors dels quadres que els alemanys volen emportar-se, d'acord amb el que apareix a la pel·lícula "El tren". Responen aquests autors a la concepció nazi de l'art? Per què volien emportar-se, doncs, els quadres cap a Berlín?

2.- Qui eren Goebbels i Goering? Quins poders tenien dins el règim nazi?

3.- Barcelona volia organitzar els Jocs Olímpics de 1936, però fou vençuda per Berlín? Que es pretenia fer a Barcelona el juliol de 1936, com a resposta a l'anomenada "Olimpíada de Hitler"? Feu-ne un informe el més complet possible.

4.- Jesse Owens, un atleta nordamericà va participar als Jocs Olímpics de Berlín. Esbrineu per què es va fer molt famós?

 

1a PART:	Sinopsi-Comentari	Activitats	Art i nazisme
2a PART:	El botí artístic	La Resistència	Bibliografia