FITXA DEL FILM "Whale Rider" Nova Zelanda - Alemanya. 2002 Directora: Niki Caro Durada: 105 minuts Guió: Niki Caro, basat en la novel·la de Witi Ihimaera Producció: Tim Sanders, John Barnett i Frank Hübner Música: Lisa Gerrard Fotografia: Leon Narbey Muntatge: David Coulson Intèrprets: Keisha Castle-Hugues (Pai); Rawiri Paratene (Koro); Vicky Haughton (Flowers); Cliff Curtis (Porourangi); Grant Roa (Rawiri); Mana Taumaunu (Hemi); Rachel House (Shilo); Taungaroa Emile (Dog); Tammy Davis (Willie); Mabel Ware Kawa-But (Maka).

CINEMA I ESTEREOTIPS DE GÈNERE

Whale Rider tracta sobre un tema tan universal com és la lluita de les nenes i les dones pel seu propi destí. Una petita comunitat maori de Nova Zelanda es queda sense líder quan el nen que estava destinat a ser el cap de la tribu mor en néixer. La seva germana bessona, Pai, assumirà aquest paper, tot desafiant les convencions i els prejudicis socials transmesos per les llegendes i la tradició en un món totalment patriarcal.

Whale Rider és una història contemporània d’amor, rebuig i triomf d’una noia immersa en una estructura patriarcal tradicional. La protagonista, Pai, una noia de dotze anys, es mantindrà forta i convençuda que el seu poble necessita un nou líder i no dubtarà a assumir ella aquest paper i complir el seu destí, un destí compartit amb les balenes, que seran atretes per la noia, des de les profunditats del mar.

La pel·lícula conjuga el contacte amb el cinema dirigit per dones, amb la intenció de fer una crítica a la dominació masclista que s’amaga en el món quotidià. El cinema clàssic alinea la feminitat amb la passivitat i la reproducció, la masculinitat amb l'activitat i l’esfera de la producció. L’heroi mascle està cridat a superar obstacles i proves; la feminitat, en canvi, està condemnada a la immobilitat, a la impotència, a l’espera de l’heroi. El cinema està ple d’“Ulisses” i de “Penèlopes”. Ulisses personifica l’acció, l’enginy, l'estratègia, la força i la valentia. Penèlope espera i se sent part de la recompensa de l’heroi, al final del seu viatge.

Gran part del cinema que arriba al nostre alumnat no solament perpetua els estereotips de gènere sinó que els exagera. Whale Rider ens dóna una oportunitat per canviar aquesta dinàmica.

ACTIVITATS

1. Resumiu en 150 paraules l’argument de la pel·lícula. Utilitzeu les cinc qüestions que fa servir el periodisme (Què? Qui? Quan? On? Per què?) per aconseguir que el vostre text sigui més precís.

2. Feu una breu descripció dels protagonistes. Escolliu una paraula que defineixi cadascun d'ells. 

3. Durant la pel·lícula hi ha diverses escenes en què Pai se sent rebutjada pel fet de ser una noia. Descriviu-les i comenteu-les. 

4. La llegenda que el film ens explica diu que Paikea, el fundador de la comunitat, va arribar a l’illa a lloms d’una balena. La tradició ens ve a dir que el cap o líder de l’illa ha de demostrar unes destreses especials. Quines són aquestes habilitats?

5. Hi ha un noi que es rebutjat per l’avi Koro. Quina actitud del noi fa que sigui apartat del grup? Esteu d’acord amb aquesta decisió? 

6. Ningú, i molt menys l’avi, es planteja que pugui ser una nena la nova líder, en aquest cas la jove Pai. Ella haurà de demostrar més amb silencis i amb habilitats, que no pas amb força, que està destinada a complir aquesta missió. Com demostra a la comunitat que ella pot ser líder? 

7. Hi ha unes persones de la comunitat que creuen en la Pai. Enumereu-les.

8. Descriviu el personatge de l’àvia. Compareu la seva actitud amb la de l’avi. 

9. Aquesta és una pel·lícula deliciosa, que s’entén sense diàlegs, perquè hi ha una intensa i extraordinària interpretació de tots els personatges que s’estimen i que han de lluitar amb un element que, sovint, enterboleix molt les relacions: els prejudicis. Quins prejudicis apareixen al film? 

10. Keisha Castle-Hughes, protagonista de la pel·lícula Whale Rider, va néixer a Donnybrook (Austràlia) el 1990. Va traslladar-se a Nova Zelanda quan tenia quatre anys. D’aleshores ençà hi viu i coneix de més a prop la cultura maori a la qual pertany la seva mare. D’aquesta cultura, Keisha n’ha destacat sobretot la voluntat de fer-ho tot d’una manera pacífica. Per il·lustrar aquest comentari ha fet referència al costum de saludar-se fregant-se el nas: Són dues respiracions que comparteixen el mateix aire i que, de fet, es converteixen en una de sola; no pots lluitar contra aquesta persona, ha assenyalat. Feu una recerca sobre el poble maori i expliqueu-ne més elements tradicionals d'aquest poble.

11. Respecte Whale Rider, Keisha Castle-Hughes ha dit que el fet que una noia parli amb les balenes i que, per tant, ocupi un lideratge que sempre havia correspost a un noi, fa que pensem que les coses canvien, que no sempre han de ser iguals. Ha especificat que això no va en contra de les tradicions i que només es tracta de potenciar mentalitats més obertes. Què en penseu? Feu un debat a classe.

DONES I CINEMA

Hi ha directors amb una filmografia que denota preocupació per la problemàtica de la dona i/o que semblen tenir una especial sensibilitat per plasmar a la pantalla l’ànima femenina, com és el cas de George Cukor amb Mujeres; Confidencias de mujer; Ricas y famosas. Pedro Almodóvar (¿Qué hecho yo para merecer esto?; Mujeres al borde de un ataque de nervios, La flor de mi secreto i Volver ) també mostra els esquinçaments interns de les dones o els casos de Rainer W. Fassbinder (Las amargas lágrimas de Petra von Kant; El matrimonio de María Braun o La ansiedad de Verónica Voss) i de Federico Fellini (La ciudad de las mujeres; Las noches de Cabiria o Giulietta de los espíritus), en què observem una mirada distanciada d’home sempre sorprès pel misteri de les dones.

Tot i que el cinema de la majoria de les dones directores denota sensibilitat feminista, paga la pena destacar Marleen Gorris (Antonia o Mrs. Dalloway); Susan Seidelman (Vida y amores de una diablesa; Mi rebelde Cookie; Buscando a Susan desesperadamente); Lina Wertmuller (Delirios de un marido) o Rose Troche (Go Fish).

Entre els títols més militants a favor dels drets de les dones o que denuncien la seva exclusió social, podem citar La campana de cristal; Orlando; Chantaje a una esposa; el film cubà Lucía; Media hora más contigo, sobre el lesbianisme; la coneguda Thelma y Louise; l’excel·lent Júlia, basada en les memòries de Lillian Hellman, de Fred Zinnemann; La mujer de Juan, sobre el trauma de la ruptura d’una parella; la història d’amistat i confidències Mina Tannenbaum; La última seducción, sobre l’antimasclisme radical; la comèdia Mamá, préstame tu ginecólogo. També hi ha tota una sèrie d’obres sobre lluitadores socials i feministes com Anne Vickers; Norma Rae o Las Bostonianas.

Pel·lícules amb retrats corals de dones amb edats i situacions diverses: Magnolias de acero; Sentido y sensibilidad; Las chicas del calendario; Tomates verdes fritos o Donde el corazón te lleve. També tenim històries de dones que desafien l’ordre social com a Whale Rider; retrats sobre l’ambició com Eva al desnudo; sobre la subordinació de la dona xinesa al matrimoni com Semilla de crisantemo o La linterna roja; sobre la denúncia de l’escassetat d’habitatge a Noble gesta, la protagonista de la qual encapçala la lluita social; i també cal esmentar Silkwood, sobre els riscos nuclears.

També ens trobem films que plantegen entrar en els sentiments d’amor i desamor de la dona, com a Sonata de otoño; La Plaça del Diamant; Una llama en mi corazón o Una mujer descasada. El contrast entre el rol tradicional reservat a les dones i l’exercici dels seus drets contra l’opinió del seu entorn ha estat el motor de diverses pel·lícules dramàtiques que, freqüentment, són històries d’alliberament de la dona, com la irlandesa El baile de agosto; la comèdia dramàtica Shirley Valentine; Kadosh, sobre les coaccions del judaisme ortodox; la crònica anticonformista The Good Girl; la crítica al masclisme en el context de la revolució cubana, Hasta cierto punto o la més recent Erin Brockovich.

La violència social de la criminalització de l’avortament ha estat denunciada a Un asunto de mujeres; i especialment en la brillantíssima producció britànica El secreto de Vera Drake. El cinema espanyol, en els darrers anys, ha contribuït al cinema que tracta de la violència contra les dones amb Te doy mis ojos, aprofundiment intel·ligent en el món de la parella i de l’agressivitat propiciada per les frustracions, o amb la correcta Sólo mía.

José Luis Sánchez Noriega (2004).
Diccionario temático del cine.
Madrid: Cátedra. Pàgs. 342-346.
Traducció i adaptació de CinEscola.info